Pedrolo, l'escriptor compromès
“[…] no crec en una literatura recreativa que no compromet ni l’autor ni el lector. Hi ha un compromís, indefugible, de cada home amb ell mateix, i el novel·lista té el deure de posar-ho en relleu. […] La història de la humanitat comença, precisament, amb una rebel·lió. Seria bo de no oblidar-ho. […]”“Enquesta als escriptors catalans: narradors”, Serra d’Or, núm. 6, juny de 1961
Pedrolo es va comprometre, mitjançant el conreu de la literatura, des de dos vessants: d’una banda, presentant la literatura com a font d’enriquiment cultural, gràcies a l’afany d’estar amatent a les darreres novetats literàries europees, com a lector incansable, traductor, conreador de gèneres (policíac, ciència-ficció, humor, eròtic), treballant el llenguatge novel·la i el textualisme, i la poesia visual.
De l’altra banda, emprant la literatura com a eina de combat contra un seguit d’opressions (sexual, política, social i nacional) a través de les obres de ficció i els articles.
Pedrolo estableix les bases per tal de consolidar el gènere negre català –crea una col·lecció pionera al nivell de les col·leccions europees, “La Cua de Palla” (1963-1970)–, ajuda a normalitzar-lo (amb un llenguatge útil per als escriptors posteriors) i aposta per una novel·la negra pròpia.
A més, la novel·la negra nord-americana es coneix gràcies a la tasca de Pedrolo.
Als anys cinquanta Pedrolo va treballar a l’Editorial Albor com a traductor i, de manera esporàdica, fent de model fotogràfic per a les portades d’algunes novel·les, com per exemple Maigret y el hombre del banco (1956), de G. Simenon, o Persecución en Chicago (1957), de D. Keene. Al rebedor de l’empresa s’organitzaven escenes amb simulacres de baralles que P. Català Pic fotografiava.
Pedrolo, puntal de la novel·la policíaca
“[…] la novel·la que anomenem de ‘lladres i serenos’ no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura de demà no podran passar per alt […].”Manuel de Pedrolo, postfaci a S. Japrisot, Parany per a una noia (1963), Edicions 62, 1963
“Temps Obert” és un cicle novel·lístic inacabat, i inacabable, integrat per onze obres (1963-1969). Les nou primeres pertanyen al “llibre primer” i, les altres, al “llibre segon”. El primer parteix d’una situació comuna que canvia a partir de les conseqüències d’un conflicte: un bombardeig durant la guerra.El segon té la mateixa estructura però canvia el conflicte: un premi literari, Les conseqüències dels conflictes donen lloc a diverses novel·les per poder descriure una “realitat total” irrealitzable en el pla real.
Els antecedents de “Temps Obert” són el conte “El millor novel·lista del món”, d’El temps a les venes (1953-1954), i el llibre Viure a la intempèrie (1961).
Pedrolo inquiet: cercador i traductor
La tasca de Pedrolo com a traductor fou cabdal, traduí per primer cop J.-P. Sartre al català, i també el dramaturg anglès H. Pinter.
Els mitjans de l’època se’n van fer ressò.
Pedrolo va ser un traductor prolífic i autodidàctic, que s’enfrontà a diferents gèneres i autors: L. Durrell, A. Robbe-Grillet, W. Faulkner, H. Miller, J. Dos Passos, H. Michaux…
També va fer informes literaris per a editorials i va introduir novetats literàries a la literatura catalana.
“Reprenc el costum de visitar les llibreries de vell i avui en compro tres, una novel·la francesa, una altra
d’americana […].”Darrers diaris inèdits (1988-1990), Edicions 62, 1991. Dia 25 d’agost de 1988
Cas Pedrolo, censurat
“Malgrat les dificultats de censura […] escriure és la meva gran passió […]. El que sap més greu de tot això és que t’ho talla una persona que potser ni té idea del que fa. […] vaig preguntar-me si no valdria més no dur els llibres a censura […] i, en fi, penses que no hi hauria com presentar com més llibres millor […]. Pel nombre i perquè els acostumaràs a un cert to que ara els sorprèn.”
Si em pregunten, responc, 1973
“[…] Sovint em sento com un home confinat en un indret tan distant i solitari que, quan el seu missatge arriba al destinatari, ja ha tingut temps de sobres d’enviar-ne una dotzena més que modifiquen i enriqueixen
la informació continguda en aquell primer comunicat. […]”
Carta a Josep Faulí, 18 de juny de 1972
La literatura, eina d’enriquiment cultural
Pedrolo sent una clara vocació de servei envers la cultura catalana i el país. Amb aquesta voluntat desitjava situar la literatura catalana al nivell de les millors, i va voler bastir tot sol una literatura pròpia: una obra de grans dimensions amb àmplia diversitat de temes i la transgressió contínua de formes, gèneres i motius. Gran lletraferit, la seva curiositat el duia a recórrer les llibreries i el Mercat de Sant Antoni cercant obres per introduir-les al món editorial català mitjançant traduccions o informes editorials.
“[…] Em sembla que tota la meva obra deixa prou clar que em plantejo el meu fer d’escriptor com una feinaque abraça, no que limita. […] Un escriptor pot ésser perfectament fidel a ell mateix sense limitar-se a una forma única. I fins i tot diriaque defugir aquests límits és necessari quan, com en el meu cas, hom pretén assolir una certa totalitat d’expressió a través d’una àmplia investigació de les possibilitats del gènere que conrea i, si pot ser, d’altres i tot […].”
Si em pregunten, responc, 1974
Mecanoscrit de segon origen (1973)
Trajecte final (1974)
Joc brut (1965)
Mossegarse la cua (1967)