Castell de Concabella – Espai Pedrolo

c/ La font s/n 25211 Concabella Lleida 973 520 030 - info@espaipedrolo.cat
Pedrolo, més enllà dels límits

ÀMBIT 1 - EL DESPATX (L'UNIVERS IL·LIMITAT)

Les cartes dels estudiants

Pedrolo responia les cartes dels lectors i centres educatius (carta de resposta als alumnes de 8è de l’Escola Bosc Forestier. Barcelona, 31 de desembre de 1985)

Barcelona, 31 de desembre de 1985

 

Escola Bosc Forestier

Classe de 8è A

Barcelona

Hola nois, hola noies!

Com que no puc venir a la vostra escola, em demaneu que us digui el “per què?”, del meu llibre Mecanoscrit del segon origen,  i bé us he de complaure. No tan sols sembla que us ha agradat i que l’heu discutit força entre vosaltres i amb la vostra professora, sinó que és ben maca la carta que m’heu enviat, amb aquest reguitzell de firmes que no deixen cap dubte sobre l’interès amb què  l’heu llegit.

 

Em fa l’efecte que us sembla, com a molts d’altres ha semblat, que la “història” acaba malament, però de fet jo diria que, si ens fixem en les circumstàncies, el final és prou optimista. L’Alba s’ha sortit amb la seva: al cap de milers d’anys, la humanitat s’ha refet. Així ens ho diu l’epíleg de l’obra, quan se’ns conta com la gent d’aquell futur discuteixen la procedència dels quaderns.

 

Això es relaciona amb aquell “per què?” de la vostra pregunta. O sia:  per què vaig escriure el Mecanoscrit. Em preocupava celebrar, per així dir-ho, la capacitat humana de refer-se fins i tot en una situació tan terrible, potser la més terrible de totes: la destrucció quasi total. Volia fer veure el coratge amb què som capaços de reaccionar quan tot sembla perdut.

 

Ho vaig personalitzar en dos adolescents perquè, en principi, la gent jove disposen d’un espai de temps més llarg i també perquè en aquesta edat ens acompanya un impuls d’aventura que amb els anys es va perdent, confesso que l’Alba és potser una noia una mica excepcional: procedeix d’una família que no és ben bé com totes i ha rebut, doncs, una formació menys convencional.

 

Observeu com es manifesta en les seves converses amb el Dídac. Tot allò que pensa de la religió, de l’amor, del sexe, o la seva actitud davant el racisme que tanta gent practiquen encara, ens mostren una persona que s’ha emancipat d’una sèrie de “valors” molts cops irracionals i sempre destructius en la mesura que perjudiquen el lliure desenvolupament de la personalitat. És una noia lliure, i les circumstàncies li permeten, ara, de captenir-se sense prejudicis i de fer d’en Dídac, més jove que ella, un xicot que al seu torn tindrà iniciatives alliberadores. Recordeu, per exemple, que quan es tracta dels cognoms que portarà el fill, en Mar, opina que el de la mare ha de precedir el del pare, o sigui que, amb tota naturalitat, abandona les concepcions masclistes habituals.

 

Ja veieu, doncs, que no es tractava per a mi d’escriure precisament una novel·la d’aventures, sinó d’aprofitar una aventura per a “predicar” un possible altre model de societat humana en el qual, si l’“ensenyança” de l’Alba prosperava, homes i dones serien més justos. No cal pas que us n’admireu. En cada escriptor, en cada novel·lista, hi ha un home preocupat pel món en el qual viu, i no té res d’estrany que sovint hi estigui disconforme, perquè la veritat, amiguets i amiguetes, és que el nostre món no funciona, i ben bonic seria que, sense necessitat de catàstrofes, una generació, qui sap si la vostra, es decidís a fer-lo habitable de debò. I forma part d’aquest fer-lo habitable no pas únicament no espoliar la naturalesa d’una manera estúpida i suïcida, sinó també superar aquestes relacions d’odi, d’hostilitat, de competència ferotge que avui observem entre molts pobles i entre moltes persones.

 

I prou.  He engegat un “discurs”, però penso que a vosaltres pertoca d’acabar-lo, no pas avui, certament, demà. Però demà sempre comença ara.

 

 

Manuel de Pedrolo

 

Valorat per crítica i lectors, sovint ignorat per l’acadèmia

Tàrrega, 24 de juliol de 1954

“Amic Espinàs:
M’alegro molt que t’hagi agradat el meu fet divers. […] I per sincer prenc el teu elogi […] No saps com t’ho agraeixo. […]

Una encaixada del teu amic, M. de Pedrolo”

 

Tàrrega, 31 d’agost de 1955

“Sr. En Maurici Serrahima
Barcelona
Volgut amic:
[…] Espero els comentaris que em prometeu sobre ‘Estrictament personal’. Com haureu vist, en conjunt, la crítica “oficial” se n’ha desentès. No ho trobo pas sorprenent.

Una encaixada del vostre amic,
M. de Pedrolo”

Carta a Guillem Viladot
Barcelona, 26 de març de 1956


“Estimat amic:
[…] Agraït a aquesta crítica que has dedicat a la meva obra; espero que podré llegir-la en algun lloc, ara o més endavant.

Una encaixada, M. de Pedrolo”

Per a Pedrolo els premis eren la manera de donar-se a conèixer i poder publicar, malgrat i la censura. El 1979, essent un autor consagrat, li va arribar el reconeixement, diguem-ne Catalanes. L’import el donà íntegrament
a l’AELC.

Pedrolo a Ràdio Miramar. L’autor parla de la donació dels diners del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) per dur a terme un projecte de promoció literària.

Pedrolo entrevistat per Àngel Casas. L’autor parla del Premi d’Honor de les Lletres i la donació dels diners a l’AELC.

Gravació del dia de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres, el 25 de maig de 1979. Fragment del discurs de Vicent Andrés Estellés, guanyador del darrer premi.

Escriptor de tota una literatura

Pedrolo va ser un novel·lista prolífic i divers quant a contingut i forma.

La seva obra novel·lística es pot dividir en un seguit d’etapes.

El primer període abraça fins el 1956, manifesta desequilibri entre el temps i l’espai i hi apareixen els motius de l’inversemblant i l’absurd.

La segona època se situa al final dels cinquanta i seixanta i se centra en els problemes de l’home del seu temps: la manca de llibertat i la dominació política; mostra interès pel gènere negre.

La tercera etapa s’emmarca als anys setanta i vuitanta: experimentació i al final possibilitat de publicació amb normalitat; quant a la novel·la experimental incorpora estructures i tècniques de la novel·lística internacional a la tradició pròpia. Va escriure sèries novel·lístiques, com “Temps Obert”, els Anònims, La terra prohibida i els Apòcrifs.

Conrea el conte i la poesia de jove.

Desitjava guanyar el premi Víctor Català i després dedicar-se només a escriure novel·les, volia ser novel·lista i creia que el conte el limitava.
En conjunt, va escriure catorze reculls de contes i una narració curta de caràcter eròtic.

A la primera etapa, fins a mitjan anys cinquanta, s’aprecien trets que es repetiran al llarg dels anys.

Al principi són relats realistes i després alterna allò quotidià i fantàstic, hi ha desequilibri entre el temps i l’espai –experimenta amb els personatges per conèixer la naturalesa humana–, l’atzar i el límit són motiu de reflexió i hi apareixen l’inversemblant i l’absurd. En aquest període podríem trobar gairebé “tot” Pedrolo, condensat com en un perfum.

Al segon període, fins a principi dels setanta, conrea poc el conte, perquè se centra en la novel·la. Escriu tres peces de temàtiques diferents: sexual, simbòlica i sobre l’exili a França. Finalment, als setanta i vuitanta, revisa els temes clàssics, i hi ha més presència del Pedrolo més vital i existencial, i l’eròtic.

L’obra poètica és la part de la creació literària de Pedrolo més desconeguda, però no menor, ja que va elaborar quinze llibres poètics, una Addenda i uns tres-cents poemes visuals. Així mateix, l’obra poètica és una part coherent i complementària del seu projecte literari global. Com a la prosa, un dels trets distintius és la diversitat, tant temàtica com formal (poemes en vers lliure, sonets, cal•ligrames i prosa poètica), i també la investigació de la condició humana.

Pel que fa als continguts, la seva poesia estaria situada en la confluència d’algunes de les principals característiques de la tradició simbolista i també algunes altres de la tradició superrealista (amb un concepte de la filosofia existencial).

Segons Josep Vallverdú, Pedrolo afirmava: “el mitjà decisiu de l’escriptor era la concreció i la violència interna de la poesia.”

La producció teatral de Pedrolo és relativament escassa però rellevant, i s’emmarca en el teatre existencialista i de l’absurd, tot i que ell l’anomena abstracte. Pedrolo no es considerava dramaturg, però conreà el gènere com a eina per arribar al públic. Tanmateix el context del moment el feien un gènere minoritari i amb poca viabilitat escènica, fet que provocà que l’autor deixés d’escriure obres teatrals.

Hi hauria tres etapes clares, però la més rellevant i sòlida és a la segona meitat dels cinquanta, quan reflexiona sobre l’existència humana i incideix en els temes recurrents de la seva obra literària. En general, l’obra teatral reflecteix el dubte, la incertesa i la impossibilitat d’arribar a cap conclusió concloent, i denuncia situacions que limiten la llibertat. Escènicament aquests conflictes mostren unes situacions tancades, angoixants, i claustrofòbiques, i els personatges presoners, que o bé lluiten per la seva llibertat i o bé no ho fan per por, viuen sotmesos a accions rutinàries i inútils.

El primer article l’escriu d’adolescent, però restà inèdit. Pedrolo va ser un demòcrata i tenia molt d’interès pel marxisme: per l’anàlisi econòmica, per l’afirmació d’ateisme i pel mètode dialèctic. Mai no va acceptar la situació que es vivia als Països Catalans. Passada la transició política i iniciada una època democràtica, Pedrolo se sentirà cada cop més escèptic per les renúncies que ha de fer el país. L’autor segueix de prop les diferents etapes del procés i comença a publicar articles clarament crítics o de rebuig, que seran molt seguits pels lectors. Al llarg de la seva carrera escriurà articles de reflexió i “de fons”, crítica literària, assaig i algun pròleg. Col·laborà en publicacions com Ariel, Canigó, Pont blau, Oriflama, Serra d’Or i Tele/Estel, i al Diario de Barcelona i a l’Avui.

La poesia visual és la part literària més inèdita de Pedrolo. Els anys setanta i vuitanta l’experimentació formal en prosa serà l’antecedent dels poemes visuals, que anomenarà “realitzacions desintoxicadores.”
Mai no va presentar-se com a poeta dins el món experimental dels setanta, malgrat que es relacionava amb alguns autors. Sembla que s’interessa per aquesta poesia als seixanta-setanta, i la quantitat d’obres creades, 300 peces, manifesta un conreu més enllà de la provatura. És un gran coneixedor de la poesia concreta, com demostra al pròleg de Poesia T-47 (1971), de G. Viladot.

A grans trets, hi destaquen els signes alfabètics, numèrics o icònics i la creació amb la construcció i deconstrucció d’imatges, frases o mots. Als anys setanta s’acosta a la narrativitat i fa els primers tempteigs eròtics, i, als vuitanta, juga amb l’element plàstic (dibuix i collage): prevalen l’erotisme i el sexe.

La traducció fou per a Pedrolo una font d’ingressos complementària a la tasca d’escriptor. Va treballar a l’Editorial Albor traduint al castellà George Simenon sense que hi constés el seu nom, i a l’Editorial Bruguera, novel·la rosa, de l’oest, d’aventures i policíaca. Posteriorment va traduir poesia francesa (Baudelaire, Rimbaud, Valéry, Michaux…) i nord-americana (Pound, Eliot, Cummings…) a tall d’exercici; la majoria romanen inèdites.

L’època més prolífica s’inicià el 1963, quan començà a treballar per a Edicions 62, on compaginà la seva tasca traductora amb la direcció de “La Cua de Palla”. A mitjan anys setanta, per problemes de salut, reduí l’activitat laboral i abandonà la traducció. Malgrat això, fins el 1990 van anar sortint a la llum un seguit de traduccions fetes anteriorment. Avui dia encara queden traduccions inèdites (teatre i poesia).

Escriptor prolífic

Lector apassionat

Pedrolo quotidià i reflexiu