A causa de la malaltia, el 24 de gener de 1990 deixa d’escriure els seus diaris, activitat que havia iniciat el 1986:

“Les seqüeles d’ahir són aquesta lassitud que m’observo en sortir al carrer. Però no puc renunciar a aquest matí, tan assolellat, tan radiant […]. No em deixa el mal d’estómac, però és suportable, i el ventre s’està quiet.”

Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990, 1991

Pedrolo al despatx del carrer de Calvet 9, de Barcelona.

En els darrers anys de la seva vida, s’accentua la vida retirada que ha dut sempre.

És l’any que decideix deixar d’escriure novel·les per por de repetir-se. 

Guanya el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Moment del lliurament del Premi d’Honor, el 25 de maig de 1979.

És molt crític amb la transició política i l’època democràtica, la seva veu s’escolta a la premsa escrita, com al Diario de Barcelona.

Comença a col·laborar a l’Avui, hi escriu fins el 1988

Escriu el Mecanoscrit del segon origen, l’obra més llegida per generacions de joves.

A Edicions 62 amb J. M. Castellet, M. Ginès i J. Vallverdú, entre altres, amb motiu d’una reedició del Mecanoscrit del segon origen.

Escriu Espais de fecunditat irregular/s, intent de retratar la construcció narrativa.

Comença a escriure la trilogia dels Anònims, inicis de l’experimentació i la investigació textual.

Guanya el premi Prudenci Bertrana per Estat d’excepció, que rebatejarà per Acte de violència.

Entrevistat per J. M. Espinàs el 1962.

Guanya el Premi Sant Jordi amb Balanç fins a la matinada.

Estrena de Cruma, el 5 de juliol de 1957, amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona del Cercle Artístic de Sant Lluc, al Teatre Capsa.
L’autor inicia la seva autèntica producció teatral, que tanca el 1963.

Estrena de Cruma, el 5 de juliol de 1957, amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona del Cercle Artístic de Sant Lluc, al Teatre Capsa.

“Fa temps que vull desfer-me de l’Agència […] perquè és un treball embrutidor i que no sempre compensa. Però el problema és trobar una altra cosa…”.

Carta a F. Canyameres, Tàrrega, 27 d’agost de 1957

Pedrolo 1957

Treballa per a l’agència Behar, Información privada, on s’estigué molts anys. Hi feia informes de tipus comercial, professionals o temes econòmics.

Pedrolo parlant el dia del lliurament del Premi.

Guanya el premi Víctor Català pels contes de Crèdits humans. Un any després escriu la tetralogia La terra prohibida.

Durant la postguerra tingué diverses feines: en un estanc, de venedor de fruita…, fins i tot va voler muntar una llibreria de vell.

 
“És curiós el que em passa, però m’urgeix fer feina, feina, feina. […] Ah, si pogués dedicar-me només a això, a escriure!”

Carta a R. Tasis, Tàrrega, 28 d’agost de 1955

Escriu, als 35 anys, Avui es parla de mi, que conté elements autobiogràfics: orígens, infantesa, crisi d’identitat, escriptura i guerra, on la mort esdevé palpable, real, terrible…

Neix la seva filla Adelais.

Pedrolo i la seva filla Adelais, al Turó Parc de Barcelona, 1955.

Passejant per la Rambla de Barcelona el 1952.

Treballa a l’editorial Albor, de Ferran Canyameres, fent d’assessor literari i traduint, entre altres, Simenon.

Fotografia del casament, el 28 de juny de 1946.

Es casa amb Josefina Fabregat  i viuen 5 anys a Tàrrega, però no hi encaixen i se’n van a Barcelona, al carrer de Calvet, 9.

Instantània amb Josefina, 1945.

Coneix Josefina, amb qui es casarà 7 anys després. Ella és de família humil, del barri de Sants. El festeig no complau les famílies i els el prohibeixen.

Dedicatòria a la promesa: “Al somriure de la meva bonica estimada, l’home més fotogènic” (agost de 1939).

Pedrolo, de militar a Valladolid, on fa el servei al cos de Sanitat acabada la guerra.

Als 21 anys escriu a mà la seva primera novel·la, que no es conserva. “De vegades em pregunto per quina ironia de la sort vaig escriure la meva primera novel·la l’any trenta-nou, uns mesos després d’haver-se acabat la guerra, i en terra forastera. Devia moure’m un impuls ben desinteressat o una confiança cega i inconscient que em feia esperar contra tota esperança.”

Proa. Informació bibliogràfica i literària. Aymà, SA. Cendra per Martina

Cau en una forta depressió per la fi de la guerra i la mort del germà.

Manuel i el seu pare, 1936.

Es queda a Tàrrega perquè el seu pare, autoritari i geniüt, li ho demana. S’hi sent a disgust i torna a Barcelona.

Durant la tornada a Tàrrega per les vacances esclata la Guerra Civil i decideix tornar a Barcelona cridat per la Unió Estudiantil Catalanista.

Als 16 anys organitza una vaga per avançar les vacances de Nadal, i escriu i estrena una peça teatral.

Manuel, Ramon i uns amics, el 1934.

Manuel defensa el Calassanci, el 1933.

“Començava a pressentir que hi havia diverses menes de ganduleria. La meva era de les més curioses, perquè el fet era que a mi m’agradava d’aprendre, m’agradaven els llibres, estudiava espontàniament, sense necessitat que m’hi obliguessin. Era precisament quan m’hi obligaven que em tornava gandul”.

Avui es parla de mi, 1953

Els germans Manuel i Ramon van aprendre a llegir i a escriure a casa. Manuel fins als 8 anys no va anar a l’escola i hi féu els primers amics.

Manuel i el seu germà Ramon als Escolapis de Tàrrega, el 1927.

La tia materna cuidà amb austeritat els germans Pedrolo quan Clotilde morí durant el part de Ramon.

Els germans Pedrolo amb la tia materna Daria, el 1927.

Duien els cabells llargs i vestien de senyorets, fet que els va comportar disgustos i humiliacions. A casa gaudien d’una gran biblioteca del pare, advocat, i de l’avi, notari.

Els germans Pedrolo, el 1926

“La meva raça era molt vella, i n’havia hagut de sofrir les conseqüències. L’arbre genealògic de la meva família era llarg com un raïm i, per bé que ningú no semblava donar-hi molta importància, en el fons pesava dintre nostre més que no volíem confessar. I el pitjor, encara, eren tots aquests avis il·lustres que em posaven d’exemple. Dignitat. Responsabilitat. Cara llarga. Credulitat. Escrúpols. Tot això, sense que fos exactament dit, m’ho fregaven pels ulls, me n’omplien les orelles. No era tolerable. […] em prometia que mai no seria il·lustre, que mai no voldria dignitats…”

Avui es parla de mi, 1953

Amb els seus pares, Manuel i Clotilde, a finals de 1918.

La família paterna era de Cervera, s’hi havia assentat al segle XV provinent de Navarra.

Castell de l’Aranyó, la Segarra.

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina neix l’1 d’abril de 1918 al castell familiar de l’Aranyó, a la Segarra, per desig del pare, malgrat que vivien a Tàrrega.